Procediments i recurso plàstics

        És molt important, quan volem representar un tema, triar de manera encertada la técnica i els materials adequats per a conseguir l'expresivitat desitjada. És freqüent trobar el mateix tema, estudiat pel mateix artista, en diverses tècniques, ja que s'obtenen uns altres aspectes expressius.

           El dibuix és una tècnica amb què es podem combinar fàcilment diversos materials i també es pot aplicar sobre diversos suports en què s'ontenen qualitats molt interessants. 

          Les tècniques tradicionals, com el dibuix, l'aquarel·la, l'acrílic, l'oli, etc., s'adapten fàcilment a qualsevol moviment o tendència artística. 

         Actualment, la incorporació de materials nous i la combinació lliure de diverses tècniques facilita la innovació de resultats, com per exemple, les fotografies retocades.

Com dibuixar una ciutat amb perspectiva cònica

            La perspectiva cònica és un sistema de dibuix que utilitza la projecció cònica. Permet dibuixar objectes i espais simulant la percepció de volum i de profunditat que percep l'ull humà.

            Quan el sòlid que es vol representar té una cara paral·lela al pla del quadre, es parla de perspectiva cònica frontal. Les línies, perpendiculars al pla del quadre i paral·leles entre si, convergeixen en un mateix punt, el punt principal P.

       

             La perspectiva cònica obliqua es presenta quan el sòlid que es vol representar no mostra cap cara paral·lela al pla del quadre. Les línies obliqües al pla del quadre i paral·leles entre si, conflueixen en els punts de fuga. Hi haurà tans punts de fuga com direccions de rectes obliqües tinga la figura. Aquest punts serviran per a determinar sobre la línia de l'horitzó els punts mètrics, punts que serviran per a obtenir les mesures de les profunditats en perspectica.

            

             Una vegada hem conegut els elements del sistema cònic i els tipus de perspectiva que podem utilitzar, en aquest vídeo podem veure com representar una ciutat amb perspectiva cònica.

Elements gràfics dels sistema cònic

Per a representar cossos em perspectiva cònica cal conéixer els elements gràfics del sistema;

• Punt de vista (V): punt on se situa l’ull de l’espectador.
• Pla del quadre (PQ): pla que se situa entre l’observador i l’objecte.
• Pla geometral (PG): pla perpendicular al pla del quadre. Sobre aquest se solen situar els objectes que es volem representar. Coincideix amb la superficie en que recolza l’observador.
• Pla d’horitzó (PH): pla paral.lel al geometral que passa pel punt de vista. L’altura d’aquest varia en funció de la de l’observador.
• Pla d’esvaïment (PE): pla paral.lel al pla del quadre que passa pel  punt de vista.
• Línea d’horitzó (LH): recta d’intersecció del pla d’horitzó amb el plan del quadre.
• Línea de terra (LT): recta d’intersecció del pla geometral amb el pla del cuadre.
• Punt principal (P): punt situat enfront del punt de vista sobre la línea de l’horitzó.
• Visuals: línies que uneixen el punt de vista i els punts de l’objecte real.
• Punts de fuga (F i F’): punts d’intersecció de les visuals  amb la línia de l’horitzó.

María Moreno. L'ombra de l'artista

           Podeu veure aquest documental sobre l'artista María Moreno.  Una pintora que ha retratat la realitat al costat del mestre del realisme espanyol, Antonio López, amb que es va casar en 1961. L'ombra de l'artista, segons alguns, Maria Moreno ha sigut la llum que ha guiat la vida i l'obra del geni.    

"María Moreno, lum i guia de l'obra d'Antonio López"

http://rtve.es/v/3277419 vía @rtve

             María Moreno, Madrid-1933

           Des de jove va sentir vocació per les arts i una gran passió per la literatura, la qual cosa li va proporcionar un ric món interior. Es va formar en l'Escola de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, on va ingressar en 1954 per a cursar els estudis de Belles Arts, especialitzant-se en pintura. Esta etapa marcaria la seua vida, no sols en el professional, sinó també en el personal. Allí va conéixer els seus amics i companys artistes Antonio López García, Isabel Quintanilla, Amalia Arregla, Julio i Francisco López Hernández i Lluci Muñoz (qui prompte es passaria a l'abstracció, però que mai abandonaria el vincle amb el grup) . L'obra d'estos artistes ha rebut distints qualificatius: realisme madrileny, figuració madrilenya, hiperrealistes, o Escola de Madrid, entre altres.

                          

       

              Precisament un dels seus companys, Antonio López, es convertiria en el seu company sentimental i d'aventura creativa. Encara que ambdós han sentit interés pels mateixos temes, que han enfocat des de l'afecció a la realitat, cada un d'ells ha desenrotllat la seua obra de forma individual, aconseguint el seu propi estil i visió. 

         Des dels anys setanta del segle passat, l'obra de María Moreno va començar a mostrar-se i a formar part de col·leccions internacionals. Tenint gran repercussió les exposicions que es van celebrar a en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid,  Otra realidad. Compañeros en Madrid, como la reciente Realistas de Madrid en aquells moments. Les seues exposicions individuals han sigut menys nombroses, però han tingut un gran impacte en el coneixement de la seua obra per part de col·leccionistes nacionals i internacionals. En 1973 va exposar en la galeria d'Ernst Wuthenow a Frankfurt, qui a més va organitzar diverses i rellevants mostres dedicades al realisme espanyol practicat per María i algun.

         En els últims anys la seua obra ha format part de diverses mostres col·lectives, sent especialment significatives tant la realitzada en 1991 en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, Una altra realitat. Companys a Madrid, com la recent Realistes de Madrid en el Museu Thyssen-Bornemisza (febrer-maig 2016) . La primera va ser clau en la comprensió de la figuració madrilenya sorgida en els anys cinquanta, en el context de l'art que es feia per altres contemporanis i companys; mentres que la segona ha oferit l'oportunitat de posar en perspectiva l'obra d'estos artistes després d'unes llargues trajectòries.

Representació de l'espai. Perspectiva cònica pràctica

      El paisatge urbà reuneix dues característiques que necessiten una atenció especial: la geometria de les construccions i la perspectiva amb què s'han de representar en l'espai bidimiensional del pla del quadre. 

        Perspectiva cònica pràctica

    Les normes de la perspectiva cònica, encara que siguen només les elementals, s'han d'aplicar evitant la fredor d'un traçat purament objectiu que no tinga capacitat expressiva.

      En primer lloc, cal triar el punt de vista tenint en compte que l'altura de l'horitzó estarà sempre al nivell dels ulls de l'observador. 

       En aquesta elecció cal considerar si els edificis tenen alguna façana parl.lela al pla del quadre (perspectiva cònica frontal) o si tenen dues o més façanes en fuga (perspectiva cònica obliqua). També podem coindir les dues situacions en el mateix dibuix.

Perspectiva cònica frontal (un punt de fuga)

Perspectiva cònica obliqua (dos punts de fuga)

          Quan contemplem un edifici alt des de prop de la base i mirem cap amunt, podem observar en la perspectiva tres punts de fuga.

Coneixer un poc més a Antonio López

              Antonio López és sens dubte un dels artistes espanyols que millor ha aconseguit plasmar en els seus quadros un entorn urbà. Coneixerem un poc sobre la seua obra i la seua vida.

              "Una obra mai s'acaba, sinó que s'arriba al límit de les pròpies possibilitats. Antonio López"

        Amb estes paraules Antonio López resumix el seu particular model d'acostament a l'objecte a pintar. Els seus quadres es desenvolupen al llarg de diversos anys, dècades de vegades, amb una plasmació lenta i meditada fins que l'artista aconseguix plasmar l'essència del mateix en el llenç. El pintor busca entre la realitat que li rodeja aquelles aspectes quotidians, que ell arreplega amb un tractament ple de detallisme, fregant el fotogràfic. Les seues preferències van des de les vistes de Madrid fins als retrats dels seus familiars, passant pels objectes més quotidians i pròxims. Al llarg de la major part de la seua carrera artística, Antonio López ha desenvolupat una obra independent, enmig d'un panorama artístic estructurat basant-se en l'informalisme i l'abastracció. Tampoc pareix tasca fàcil vincular l'obra de López amb les tendències realistes europees més recents, o amb l'himerrealisme americà.

               Visualitzant este vídeo podem con'eixer millor la seua trajectòria professional. 

               

              

Recorregut visual i esquema de moviment

Un altre element que hem de coneixer per analitzar el paisatge urbà és el recorregut visual.

El recorregut visual condueix la mirada per la composició. Utilitzant la capacitat d'atracció de línies, formes i colors, es va dirigint hàbilment la nostra atenció cap a un centre d'interés i, des d'allí, cap a la resta de la imatge. En totes les obres hi ha una zona principal a la qual queda supeditada la resta del tema. 

El paisatge urbà està ple d'estímuls que atrauent constantment la nostra atenció; per això cal organitzar el recorregut visual amb molta cura, destacant els elements que el ressalten i suavitzant o eliminant els que el dificulten.

En aquesta imatge podem observar com el recorregut visual és un ziga-zaga ascendent cap al centre d'interés que, en aquest cas, se situa en la part superior de la imatge de la ciutat.

                           Ciutat de Toledo. Kirkeler, pixabay

També hem de tindre en compte  el moviment visual. Aquest naix de les direccions principals establides per formes, colors i línies, l'atracció de les quals indueix l'observador a seguir-ne la trajectòria. Si hi  predominen les direccions horitzontals i verticals, es tracta de moviment mínim, i si hi predominent les diagonals, les corbes o les línies trencades, de moviment dinàmic.

         

Punt de vista i esquema compositiu

           

         Hui anem a parlar d'altres dos conceptes necessaris per a representar un paisatge urbà;  el punt de vista i l'esquema compositiu.

        El punt de vista és el lloc des del qual es representa el paisatge. Per a aconseguir efecte de monumentalitat s'utilitza un punt de vista baix; per a panoràmiques, el punt de vista ha de ser alt i llunyà; per una descripció detallada, s'usa un punt de vista pròxim, etc.

    L'esquema compositiu és una estructura prècia sobre la qual es distribueixen equilibradament les masses i les direccions principals. Així és més fàcil detectar quins elements hi sobren o hi falten per a fer les correccions oportunes. Els més usuals són: en forma de diagonal, aspa, oval o triangle; en L, radial, etc.

                                     Antonio López, Gran via de Madrid, 1975-1980

            L'autor ha triat un format apaïsat i un punt de vista baix per donar-li monumentalitat als edificis de la Gran Via de Madrid.

Elements compositius del paisatge urbà

                    Un dels nostres objetius és poder representar un paisatge urbà, per això hem de coneixer els seus elements compositius, ja que, el paisatge urbà reuneix una sèrie de característiques específiques que s'han de considerar per separat a fi d'aplicar-hi, amb més encert, les normes de la composició. 

              Amb esta finalitat, és convenient fer uns esquemes previs en què s'establisquen els criteris compositius adequats.

               Hui anem a parlar de tres conceptes molt importants per a representar un paisatge urbà;  format, enquadrament i visor.

                En el llenguatge plàstic s'anomena format la forma d'una obra. El format influeix considerablement en les qualitats visuals de la composició. Generalment s'empren formats rectangulars, que segons l'orientació poden ser apaïsats o verticals.

                   L'equadrament és el fragment del paisatge que més ens interessa de tot el conjunt, i el visor és un petit marc amb el mateix format del quadre que ens ajuda a triar-lo. Els costats perpendiculars del visor són una referència per a observar el grau d'inclinació d'algunes línies.

                

                

Arquitectura i noves tecnologies

             En l'actualitat la incorporació de nous materials i tecnologies converteix l'arquitectura i les obres publiques en una font inesgotable de formes i voluns que, a més de funcionalitat, ofereixen una gran bellesa, com per exemple, el museu Guggenheim de Bilbao.

                                     Guggenheim Museum Bilbao,  Louise Bourgeois

             No obstant això, l'estètica de les ciutats també es veu amenaçada per alguns aspectes negatius del avanços tecnològics.

               Algus exemples en són: la incorporació de l'automòbil, que dóna als carrers un aspecte gris, monòton i contaminat; l'expansió de les ciutats dormitori, a causa, en gan part, de l'especulació urbanística; la publicitat que oculta façanes senceres amb cartells grans i rètorls lluminosos molt cridaners, o la proliferació  d'adornaments inutils i centres comercials,  que acaben donant una visió unificada i despersonalitzada de qualsevol ciutat.

          Embós de cotxes en els carrers  de Paris

          Cartells publicitaris en els carrers de Tòquio (Japó)

L'entorn urbà

                   Ací us deixe la meua primera entrada al Quadern de Bitàcola. En primer lloc podeu veure aquest vídeo i reflexionar sobre l'origen de les ciutats i la necessitat de l'ésser humà de viure en elles. 

Com és l'origen de les ciutats? 

Que característiques tenen els entorns urbans?

           La construcció d'una ciutat s'assoleix, al llarg del temps, amb espais guanyats a la naturalessa. Per a aconseguir un nucli urbà consolidat ha sigut necessària l'energia de moltes generacions destinada a activitats relacionades amb la planificació i el manteniment: el traçat de carrers, la construcció de canalitzacions, les reformes i les ampliacions successives, etc. Totes aquestes activitats s'engloben dins del terme urbanisme.

            En aquesta imatge podem observar la ciutat ideal pròpia del pensament reinaixentista. L'ordre i la simetria dels traçats contrasten amb la irregularitat de les ciutats gòtiques.

                                           Piero della Francesa: La ciutat ideal,1470

         La configuració i l'estètica de les ciutatas estan condicionades per les característiques del clima i del terreny, pel desenvolupament científic, tècnic i cultural de la població i per la densitat demogràfica. Una de les peculiaritats estètiques de les ciutats resideix en la combinació de formes orgàniques com ara els arbres, els turons o els rius, amb formes artificials construïdes per l'home. 

 

          Segons hem pogut veure en el vídeo, actualment, més de la meitat de la població mundial resideix a les ciutats, que s'articulen com a sistemes en què a partir d'uns subministraments (aigua, radiació solar...) s'ofereixen productes manufacturats i serveis. Tenint en compte que durant aquest procés també es generen gasos contaminants i residus, és important que aquest metabolisme siga eficient, amb l'objectiu de minimitzar les disfuncions ambientals i garantir una millor qualitat de vida dels habitants.